Entre els deixebles de Crist hi havia representada tota la societat del seu temps: el seguien tant la gent del poble com els homes influents. Sovint us he fet fer atenció en aquells dos deixebles: Nicodem, doctor de la llei i home principal —membre del sanedrí potser—, i Josep d’Arimatea, ric, de l’aristocràcia laica del Suprem Tribunal de Jerusalem. Actuaven discretament i calladament, ferms en la vida pública als imperatius de la seva consciència³⁰, i valents i audaços, a cara descoberta, en l’hora difícil³¹. Sempre he pensat —i us ho he dit— que aquests dos homes comprendrien molt bé, si visquessin avui, la vocació dels supernumeraris de l’Opus Dei.

Igual que entre els primers seguidors de Crist, en els nostres supernumeraris hi ha present tota la societat actual, i hi haurà la de sempre: intel·lectuals i homes de negocis; professionals i artesans; empresaris i obrers; gent de la diplomàcia, del comerç, del camp, de les finances i de les lletres; periodistes, homes del teatre, del cinema i del circ, esportistes. Joves i ancians. Sans i malalts. Una organització desorganitzada, com la vida mateixa, meravellosa; especialització veritable i autèntica de l’apostolat, perquè totes les vocacions humanes —netes, dignes— es fan apostòliques, divines.

Ens interessa gent que procedeixi de totes les professions i oficis, de totes les condicions socials, de les situacions més diverses, que es donen o es pugui donar, en aquest entreteixit de serveis mutus que és la societat humana: perquè tot aquest conjunt d’interrelacions vives ha de ser penetrat pel ferment de Crist.