Sabeu molt bé, fills meus, que la nostra labor apostòlica no té cap finalitat especialitzada³⁵: té totes les especialitzacions, perquè arrela en la diversitat d’especialitzacions de la vida mateixa; perquè enalteix i eleva l’ordre sobrenatural, i converteix en autèntica labor d’ànimes, tots els serveis que uns homes presten als altres, en l’engranatge de la societat humana.

En els últims segles, els religiosos de vida activa, intentant apropar-se al món —tot i que sempre des de fora—, han intentat especialitzar els seus apostolats i infondre l’esperit cristià en determinades tasques humanes: educació, beneficència, etc. Labor benemèrita, tot i que sovint no tenia tant la finalitat de configurar o expressar la vocació pròpia dels religiosos com la de suplir la falta d’iniciativa dels ciutadans catòlics. Aquests, potser perquè se n’havia descuidat la formació cristiana, no sentien la responsabilitat de cristianitzar les institucions temporals.

Però els religiosos, en aquesta tasca —no específica de la seva vocació, sinó de suplència—, en buscar l’especialització, estaven limitats, ja que hi ha molts camps humans que, tot i que són nobles i nets, són absolutament incompatibles amb l’estat propi d’aquestes ànimes, la principal missió comuna de les quals és oferir al món —del qual s’han segregat santament— el testimoni de la seva vida consagrada. A més, el laïcisme dels últims temps —a molts països, fins i tot catòlics— va traient els religiosos de les escoles, de les institucions benèfiques, o —almenys— en limita les activitats no estrictament religioses.

Amb l’apostolat de l’Obra, els laics, sense suplències de cap mena³⁶, sinó prenent possessió —amb consciència plena i responsable— del camp específic que Déu els ha assenyalat com a lloc de la seva missió a l’Església, duen a terme un apostolat, les possibilitats d’especialització del qual són imprevisibles, perquè es confonen amb les possibilitats del treball humà i de les seves funcions socials i, sense immobilismes, aquest apostolat està obert a tots els canvis d’estructures que es puguin produir, amb el curs del temps, en la configuració de la societat.

No puc, ara, deixar de considerar que és molt difícil que els religiosos se sentin amb vocació professional secular i corrent —si l’haguessin tinguda, no serien religiosos—, i que formar-los per a un treball professional és difícil, car, superposat i artificial: penso que només un nombre molt petit de persones podria, en aquestes condicions, arribar al nivell mitjà professional de la gent del carrer.