Però el Senyor, que ofereix la seva salvació a tots els homes, sense discriminacions de poble, raça, llengua o condició⁵, no força a ningú perquè l’accepti. Deixa els homes en llibertat: els homes de vegades no volen, i obliguen Jesús a admetre les seves excuses baixes i egoistes, les seves negatives —habe me excusatum—⁶ a la invitació amorosa de participar en la gran cena.

És un dolor veure que, després de vint segles, n’hi hagi tan pocs que s’anomenin cristians al món i que, entre els que s’anomenen cristians, n’hi hagi tan pocs que tinguin la veritable doctrina de Jesucrist. Us he explicat alguna vegada que, contemplant un mapamundi, un home que no tenia mal cor, però que no tenia fe, em va dir: miri, de nord a sud, i d’est a oest, miri. Què vol que miri?, li vaig preguntar. I aquesta va ser la seva resposta: el fracàs de Crist. Tants segles intentant posar al cor dels homes la seva doctrina i observi’n els resultats: no hi ha cristians.

Al principi em vaig omplir de tristesa; però de seguida d’amor i d’agraïment, perquè el Senyor ens ha volgut fer cooperadors lliures de la seva obra redemptora. Crist no ha fracassat: la seva doctrina i la seva vida estan fecundant contínuament el món. La seva redempció és suficient i sobreabundant, però ens tracta com a éssers intel·ligents i lliures i ha disposat que, misteriosament, complim en la nostra carn —en la nostra vida— allò que falta a la seva passió pro corpore eius, quod est Ecclesia⁷.

La redempció es continua fent: i vosaltres i jo som corredemptors. Val la pena jugar-se la vida sencera, i saber patir, per amor, per tirar endavant les coses de Déu i ajudar-lo a redimir el món, per corredimir. Davant d’aquesta consideració, és l’hora que vosaltres i jo clamem en lloança a Déu: laudationem Domini loquetur os meum, et benedicat omnis caro nomini sancto eius⁸; que la nostra boca enalteixi el Senyor, i que totes les criatures beneeixin el seu sant nom.