Es malentén, de vegades, aquella distinció que va fer el Senyor entre les coses de Déu i les coses del Cèsar⁶⁸. Crist va distingir els camps de jurisdicció de dues autoritats: l’Església i l’Estat i, amb això, va prevenir els efectes nocius del cesarisme i del clericalisme. Va assentar la doctrina d’un anticlericalisme sa, que és amor profund i veritable al sacerdoci —fa pena que l’alta missió sacerdotal es rebaixi i s’envileixi, i es barregi en assumptes terrenals i mesquins—, i va fixar l’autonomia de l’Església de Déu i l’autonomia legítima de què gaudeix la societat civil per al seu règim i estructuració tècnica.

Però la distinció establerta per Crist no significa, de cap manera, que la religió s’hagi de relegar al temple —a la sagristia— ni que l’ordenació dels assumptes humans s’hagi de fer al marge de tota llei divina i cristiana. Perquè això seria la negació de la fe de Crist, que exigeix l’adhesió de l’home sencer, ànima i cos; individu i membre de la societat.

El missatge de Crist il·lumina la vida íntegra dels homes, el seu principi i el seu final, no només el camp estret d’unes pràctiques de pietat subjectives. I el laïcisme és la negació de la fe amb obres, de la fe que sap que l’autonomia del món és relativa, i que tot en aquest món té com a últim sentit la glòria de Déu i la salvació de les ànimes.