Cada caminant que segueixi el seu camí

L’Obra forma els seus membres, perquè cadascun d’ells —amb llibertat personal— actuï cristianament en l’exercici de la seva professió, al mig del món. En els assumptes temporals, els directors de l’Obra no podran mai imposar una opinió determinada: cadascun de vosaltres —repeteixo— es comporta amb llibertat plena, d’acord amb el dictamen de la seva consciència ben formada.

El 1939, tot just acabada la Guerra Civil espanyola, vaig dirigir a les proximitats de València un curs de recés espiritual, que va tenir lloc en una escola universitària de fundació privada. S’havia utilitzat, durant la guerra, com a caserna comunista. En un dels passadissos vaig trobar un gran rètol, escrit per algun de no conformista, en què es llegia: cada caminant que segueixi el seu camí. El van voler treure, però jo els vaig aturar: deixeu-lo —els vaig dir—, m’agrada: de l’enemic el consell⁷⁰. Especialment des d’aleshores, aquestes paraules m’han servit moltes vegades de motiu de predicació. Llibertat: cada caminant que segueixi el seu camí. És absurd i injust intentar imposar a tots els homes un únic criteri, en matèries en què la doctrina de Jesucrist no assenyala límits.

Llibertat absoluta en tot el que és temporal, perquè no hi ha una única fórmula cristiana per ordenar les coses del món: hi ha moltes fórmules tècniques per resoldre els problemes socials, científics, econòmics, polítics: i totes seran cristianes, sempre que respectin aquests principis mínims, que no es poden abandonar sense violar la llei natural i l’ensenyament evangèlic.

Llibertat en el que és temporal i també a l’Església, fills meus. Soc molt anticlerical —amb aquest anticlericalisme sa, del qual us parlo tantes vegades— i qui tingui el meu esperit ho serà també. Massa sovint en els ambients clericals —que no tenen el bon esperit sacerdotal— s’organitzen monopolis amb pretextos d’unitat, es tracta de tancar les ànimes en grupets, s’atempta a la llibertat de les consciències dels fidels —que han de buscar la direcció i la formació de les seves ànimes on ho considerin més oportú i amb qui prefereixin—, i es multipliquen preceptes negatius innecessaris —ja seria molt que es complissin els manaments de Déu i de l’Església—, preceptes que posen front a front psicològicament els qui els han de complir.