Llibertat

Llibertat, fills meus. No espereu mai que l’Obra us doni consignes temporals. No tindria el meu esperit qui pretengués violentar la llibertat que l’Obra concedeix als seus fills, atropellant la personalitat pròpia de cadascun dels fills de Déu en l’Opus Dei.

Sou vosaltres —lliurement— qui heu d’estar sensibilitzats per la formació que rebeu, de manera que reaccioneu espontàniament davant dels problemes humans, davant de les circumstàncies socials incertes que necessiten ser encarrilades amb criteris rectes. A vosaltres, amb els vostres conciutadans, us toca córrer amb valentia aquest risc de buscar solucions humanes i cristianes —les que en consciència vegeu: no n’hi ha una de sola— a les qüestions temporals que sorgeixin al vostre camí.

Perquè esperaríeu inútilment que l’Obra us les doni fetes: això ni va passar, ni passa ni podrà passar mai, perquè és contrari a la nostra naturalesa. No és l’Obra paternalista, tot i que aquesta paraula és ambigua i, per tant, em refereixo a la significació pejorativa. Els vostres directors confien en la capacitat de reacció i d’iniciativa que teniu: no us porten agafats de la mà. I en l’ordre espiritual, tenen cap a vosaltres sentiments de paternitat, de maternitat!, de bon paternalisme.

Per això, és impossible que formem, en el si de la societat, el que avui s’anomena un grup de pressió, per la mateixa llibertat que gaudim en l’Opus Dei: ja que, quan els directors manifestessin un criteri concret en una cosa temporal, es rebel·larien legítimament els altres membres de l’Obra que pensen de manera diferent, i em veuria en el trist deure de beneir i lloar els que taxativament es neguessin a obeir —haurien de fer saber l’assumpte, com més aviat millor, als directors regionals, o al Pare—, i de reprendre amb una santa indignació els directors que pretenguessin fer ús d’una autoritat que no poden tenir. També serien dignes de reprensió greu aquells fills meus que —en nom de la seva llibertat— pretenguessin limitar la llibertat legítima dels seus germans, intentant imposar un criteri personal en assumptes temporals o opinables.

Els que s’obstinen a no veure aquestes coses clares i a inventar-se secretismes, que no han existit mai ni es necessitaran mai, ho fan segurament ex abundantia cordis, perquè ells obren d’aquesta manera. I no podran portar mai, com nosaltres, el cap alt i mirar els ulls dels altres amb llum clara: perquè no hem d’amagar res, encara que cadascú tingui les seves misèries personals, contra les quals lluita en la seva vida interior.