Passa que alguns, en aquests trenta-un anys, han mirat amb gelosia la nostra labor; d’altres, amb poca simpatia, perquè no tenen simpatia a l’Església, a la qual servim en bé de tots els homes; no han faltat fins i tot —pocs, per fortuna— els qui, per la seva mentalitat clerical, no són capaços d’entendre el treball essencialment laical dels meus fills; també n’hi ha hagut d’altres que no saben o no volen recordar que Déu Nostre Senyor concedeix la seva gràcia —gràcia específica— a les ànimes que se li dediquen, i per explicar la intensitat, l’extensió i l’eficàcia dels apostolats de l’Obra, inventen causes humanes, falses en absolut, ja que les seves finalitats són sobrenaturals i els mitjans que fem servir també són exclusivament espirituals, sobrenaturals: l’oració, el sacrifici i el treball santificat i santificant.

Hi ha els qui no són capaços de respectar i de comprendre la llibertat personal dels altres, que semblen impermeabilitzats per entendre que els membres de l’Opus Dei tenen una finalitat comuna, que és només de caràcter espiritual, i que únicament concorden en aquesta finalitat; que són ciutadans lliures en les qüestions temporals, igual que els altres laics —els seus conciutadans—, i que han de conviure fraternalment amb tots.

Algunes d’aquestes persones —us deia— procedeixen d’ambients tancats de sagristia, i estan habituades a veure que els religiosos acostumen a manifestar les seves opinions, d’acord amb l’escola de la família religiosa respectiva o segons la manera de pensar dels seus superiors; i han volgut així, amb aquest prejudici de mentalitat clerical, col·locar l’Opus Dei o a mi personalment com una etiqueta, de monàrquic o de republicà —quan no m’han dit “maçó”—, pel fet que jo no he exclòs cap ànima de la nostra activitat de fills de Déu.