El vostre treball apostòlic, fills meus, no és una tasca eclesiàstica⁷¹. I, tot i que en si mateix no hi ha cap inconvenient perquè alguns formeu part d’associacions de fidels, no serà això el més normal, perquè l’apostolat específic per al qual us prepara l’Obra —el que Déu vol de nosaltres— no té matís confessional⁷².

Vivim, amb aquesta discreció, una humilitat col·lectiva meravellosa, perquè en treballar silenciosament, sense presumir d’èxits o de triomfs —però, torno a dir, sense misteris ni secretismes, que no necessitem per servir Déu—, passeu inadvertits entre els altres fidels catòlics —perquè això sou: fidels catòlics—, sense rebre aplaudiments per la bona llavor que sembreu.

Amb tot, especialment en llocs rurals —on el contrari podria ser estrany—, alguns podeu treballar a les confraries i a altres obres apostòliques parroquials, intentant animar-les, vivificar-les, però, d’ordinari, sense ocupar càrrecs. Per això, els que dirigeixin associacions de fidels que —per desgràcia— tinguin afanys de monopoli, no han de témer que els arrabassem la seva dictadura exclusivista, perquè el nostre criteri és que, per fer la seva labor, ja hi són ells. Nosaltres hem d’actuar de la nostra pròpia manera, ben diversa.

Però, com a fidels cristians que sou, si les circumstàncies de l’ambient i l’eficàcia més gran de l’apostolat no aconsellen cap altra cosa, no estigueu absents del culte públic, que la societat com a tal està obligada a rendir al Senyor. He patit tantes vegades en contemplar manifestacions de culte en les quals faltava la comunitat, no hi apareixia la família, el poble de Déu. Estic segur que, si sou fidels, serà una realitat aquest culte públic, sobri i digne, sense escarafalls ni extremismes que el converteixen sovint en una cosa pintoresca.