Optimisme fundat en Crist

El nostre optimisme no és un optimisme neci i presumptuós: és realisme. Per això no podem ignorar la presència del mal al món, ni deixar de sentir la responsabilitat apressant d’haver estat convocats per Crist per batallar amb Ell la seva bonica batalla d’amor i de pau.

Ja fa força anys que, en un recés espiritual que impartia als vostres germans, els feia observar la situació del món, que no ha canviat gaire des d’aleshores. Els movia a contemplar —d’una manera gràfica— aquesta taca vermella que s’estén ràpidament per la terra, que ho arrasa tot, que vol destruir fins al més petit sentit sobrenatural. I l’avanç d’una altra onada molt gran de sensualitat —perdoneu-me—, d’imbecil·litat, perquè els homes tendeixen a viure com a bèsties.

I els continuava fent notar que encara es distingeix un altre color, que avança i avança, especialment als països llatins; de manera més hipòcrita en altres nacions: l’ambient anticlerical —d’anticlericalisme dolent—, que intenta relegar Déu i l’Església al fons de la consciència o, dit d’una altra manera més clara, vol relegar Déu i l’Església a la vida privada, sense que el fet de tenir la fe es manifesti en la vida pública. No exagero: aquests tres perills són constants, evidents, agressius.