No podeu —seria una comoditat intolerable— tancar els ulls a aquesta realitat. No per omplir-vos de pessimisme inert i inactiu, sinó per enardir-vos i omplir-vos de les santes impaciències de Crist que, amb pas ràpid, avançant els seus deixebles —praecedebat illos Iesus—¹⁴,feia el seu últim viatge a Jerusalem per ser batejat amb un baptisme que havia apressat contínuament el seu esperit¹⁵.

Que hi hagi sempre als vostres llavis i a les vostres ànimes una afirmació rotunda, juvenil i audaç: possumus!¹⁶, sí que podem!, quan sentiu la invitació del Senyor: podeu beure la copa que jo beuré o ser batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat?¹⁷

Un fill de Déu a la seva Obra, tot i que serè sempre amb la serenitat de la seva filiació divina, no pot quedar-se indiferent davant d’un món que no és cristià, ni tan sols humà. Perquè molts homes no han arribat encara a assolir aquelles condicions de vida —en l’ordre temporal— que permeten el desenvolupament de l’esperit, i hi estan com afeblits per a tot el que no sigui carnal. Se’ls poden aplicar les paraules de l’Escriptura: es guien per ells mateixos i no tenen l’Esperit¹⁸. Es compleix, en aquestes pobres ànimes, el que lamentava sant Pau: animalis autem homo non percipit ea quae sunt Spiritus Dei¹⁹, perquè aquestes pobres criatures no veuen la llum espiritual, no discerneixen les coses que són de l’esperit de Déu.