Mentalitat de servei

L’Opus Dei, operatio Dei, treball de Déu, exigeix de tots els seus membres que treballin: perquè el treball és mitjà de santificació i d’apostolat. Per això, a tot el món, tants milions de persones, catòliques i no catòliques, cristianes i no cristianes, admiren i estimen i ajuden amb afecte la nostra Obra. I d’això en donem gràcies el Senyor.

N’hi ha també alguns entre vosaltres que —perquè se senten ben preparats per resoldre activament els problemes públics de la seva pàtria— treballen, amb plena llibertat i amb responsabilitat personal, en la vida política. Sou pocs: el percentatge acostumat en la societat civil. I, com tots els altres membres de l’Obra en les seves ocupacions temporals, en actuar en aquest camp, ho feu sempre sense fer valer la vostra condició de catòlics ni de socis de l’Opus Dei, sense servir-vos de l’Església ni de l’Obra: perquè sabeu que no podeu barrejar, ni l’Església de Déu, ni l’Obra, en coses contingents. I en treballar en la vida pública, no podeu oblidar que els catòlics volem una societat d’homes lliures —tots amb els mateixos deures i els mateixos drets davant l’Estat—, però units en un treball concorde i operatiu per aconseguir el bé comú, aplicant els principis de l’Evangeli, que són la font constant de l’ensenyament de l’Església.

Teniu tot el dret per viure aquesta vocació de polítics. Si algun Estat us posés dificultat, l’hauria de posar també als membres de les altres associacions de fidels i, després, pel mateix motiu —l’obediència que els fidels deuen a les autoritats eclesiàstiques— posarien els mateixos impediments —en bona lògica— a tots els catòlics practicants, i els negaria la seva plenitud de drets i de responsabilitats en la societat temporal. És injust tractar els catòlics practicants com a ciutadans de pitjor condició, però no falten exemples de discriminacions d’aquest gènere en la història contemporània.

Els que us trobeu amb vocació per a la política, treballeu sense por i considereu que, si no ho feu, pecareu d’omissió. Treballeu amb serietat professional, atenint-vos a les exigències tècniques d’aquesta labor vostra: amb la mira posada en el servei cristià a tota la gent del vostre país, i pensant en la concòrdia de totes les nacions.

És un símptoma de mentalitat clerical que, en els elogis —redactats per gent apartada del món— que fa la litúrgia dels governants que van arribar als altars, se’ls lloa perquè van regir els seus regnes més amb la pietat que amb l’exercici de l’autoritat règia, pietate magis quam imperio, més amb afecte que amb el comandament just.

Vosaltres, en complir la vostra missió, feu-ho amb rectitud d’intenció —sense perdre el punt de mira sobrenatural—, però no barregeu el que és diví amb el que és humà. Feu les coses com les han de fer els homes, sense perdre de vista que els ordres de la creació tenen els seus principis i lleis propis, que no es poden violentar amb actituds d’angelisme. El pitjor elogi que puc fer d’un fill meu és dir que és com un àngel: nosaltres no som àngels, som homes.