Els que heu dedicat la vostra activitat a la vida pública, us heu de sentir apressats a no abstenir-vos de treballar en tots els règims, també en aquells que no estan informats pel sentit cristià, tret que la Jerarquia Ordinària del país doni un altre criteri als ciutadans catòlics. Perquè no us permet la vostra consciència que governin els que no són catòlics i, fins i tot en les circumstàncies més adverses per a la religió, sempre podreu impedir que es facin mals majors.

Convé que no abandoneu el camp en cap mena de règim⁸⁶, sense que per això us ratllin —seria injust— de col·laboracionistes. Fills meus, més si es tracta de nacions amb una majoria catòlica, seria incomprensible que no hi hagués en el govern catòlics practicants i responsables i, per tant, membres de les diferents associacions de fidels. Si no fos així, es podria dir que aquests catòlics ni són practicants ni responsables ni catòlics, o que l’Església està perseguida.

Quan hàgiu de participar en tasques de govern, poseu tot l’afany a dictar lleis justes, que puguin complir els ciutadans. El contrari és un abús de poder i un atemptat contra la llibertat de la gent: en deforma les consciències, a més, perquè —en aquests casos— tenen perfecte dret a deixar de complir aquestes lleis que només ho són de nom.

Respecteu la llibertat de tots els ciutadans, tenint en compte que el bé comú ha de ser participat per tots els membres de la comunitat. Doneu a tothom la possibilitat d’elevar la seva vida, sense humiliar-ne uns, per aixecar els altres; oferiu, als més humils, horitzons oberts per al seu futur: la seguretat d’un treball retribuït i protegit, l’accés a la igualtat de cultura, perquè això —que és just— portarà llum a les seves vides, canviarà el seu humor i els facilitarà la cerca de Déu i de realitats més altes. Fills de la meva ànima, no oblideu —tanmateix— que la misèria més trista és la pobresa espiritual, la manca de la doctrina i de la participació en la vida de Crist.