El matrimoni és camí diví a la terra

Filles i fills meus supernumeraris, penso ara en les vostres llars, en aquestes famílies vostres, que han brollat d’aquest sacramentum magnum⁸⁷ del matrimoni. En un temps en què persevera encara la tasca destructora de la família, que va fer el segle passat, nosaltres hem vingut a portar l’afany de santedat a aquesta cèl·lula cristiana de la societat.

El vostre primer apostolat és a la llar: la formació que us dona l’Opus Dei us porta a valorar la bellesa de la família, l’obra sobrenatural que significa la fundació d’una llar, la font de santificació que s’amaga en els deures conjugals. Tot i que, conscients de la grandesa de la vostra vocació matrimonial —així: vocació!—, sentiu una veneració especial i un afecte profund cap a la castedat perfecta que sabeu que és superior al matrimoni⁸⁸ i, per això, us alegreu de veritat quan algun dels vostres fills, per la gràcia del Senyor, abraça aquest altre camí, que no és un sacrifici: és una elecció feta per la bondat de Déu, un motiu de sant orgull, un servir tothom gustosament per amor de Jesucrist.

Normalment, als centres d’ensenyament, encara que els portin religiosos, no es forma la joventut de manera que apreciïn la dignitat i la netedat del matrimoni. No ho ignoreu. És freqüent que, en els exercicis espirituals —que se solen donar als alumnes, quan ja cursen els últims estudis secundaris—, se’ls ofereixin més elements per considerar la seva possible vocació religiosa que la seva orientació al matrimoni; i no falten els qui desestimen als seus ulls la vida conjugal, que pot aparèixer als joves com a una cosa que l’Església simplement tolera.

A l’Opus Dei hem actuat sempre d’una altra manera i, deixant molt clar que la castedat perfecta és superior a l’estat matrimonial, hem assenyalat el matrimoni com a camí diví a la terra. No ens ha anat malament, seguir aquest criteri: perquè la veritat és sempre alliberadora, i hi ha molta generositat als cors joves, per volar per sobre de la carn, quan se’ls posa en llibertat de triar l’Amor.

A nosaltres no ens espanta l’amor humà, l’amor sant dels nostres pares, del qual es va valer el Senyor per donar-nos la vida. Aquest amor el beneeixo jo amb les dues mans. No admeto que cap dels meus fills deixi de tenir un gran amor al sant Sacrament del matrimoni. Per això, cantem sense por les cançons de l’amor net dels homes, que són també coples d’amor humà al que és diví⁸⁹; i els qui hem renunciat a aquest amor de la terra, per l’Amor, no som solters: tenim el cor sucós.