«no és cristià recomanar»: sant Josepmaria està proposant un ideal molt alt de vocació matrimonial, una crida a la santedat, enmig del clima cada vegada més permissiu, que s’estava difonent en la societat occidental dels anys seixanta. No vol que s’entengui la continència periòdica com un mètode anticonceptiu “catòlic”, que es podria aplicar sense tenir en compte els aspectes mèdics, humans i espirituals que aquesta opció comporta per a cada persona. En el paràgraf següent dirà que, en casos concrets, «es podrà i s’haurà, fins i tot, de permetre, però recomanarà aconsellar-se amb el metge i amb el sacerdot. Vol ajudar els qui desitgen viure cristianament i santament el seu matrimoni i, alhora, necessiten distanciar els naixements. En general, les seves paraules segueixen l’orientació pastoral i la praxi moral catòlica vigents entre el 1959 i el 1966, dates en què la Carta està datada i en què es va imprimir, com es pot veure en algunes obres de teologia moral d’aquells anys, que estaven a la biblioteca personal de sant Josepmaria. Aquesta doctrina va ser precisada i perfeccionada després per l’encíclica Humanae vitae (1968), de sant Pau VI. La Humanae vitae al·ludeix als «seriosos motius» que han de concórrer per fer servir els mètodes naturals, si es volen distanciar els naixements (cf. núm. 16). Alhora, explica que aquests mètodes no es poden deslligar de la “paternitat responsable” i de la virtut de la castedat. En el període en què va sortir aquesta Carta de sant Josepmaria, hi havia un debat teològic sobre la qüestió i el mateix Magisteri estava encara precisant la seva actitud, en la línia ja indicada el 1965 per la Gaudium et spes (números 50-51) del Concili Vaticà II. L’actual Catecisme de l’Església Catòlica, números 2369-2370, recull la formulació de la Humanae vitae, enriquida pel Magisteri de sant Joan Pau II. (N. de l’E.)

«amb paraules molt fortes»: recordem que sant Josepmaria estava escrivint per als qui coneixien bé la seva manera de parlar, franca i sense embuts. Alhora, amb certa freqüència, en la seva predicació i escrits utilitza la hipèrbole, per subratllar un ensenyament, com quan diu que creuria els seus fills més que mil notaris unànimes (cf. En diálogo con el Señor, op. cit., p. 282), o que preferiria, abans que murmurar, tallar-se la llengua amb les dents i escopir-la lluny (citat per Xavier Echevarría, homilia, 20 de juny del 2006, a: «Romana» 42 [2006], p. 84) i tants altres exemples, de gran efectivitat expressiva. Són maneres de dir hiperbòliques, que evidentment no pretenia que es prenguessin al peu de la lletra. Qui estigués familiaritzat amb l’amor d’Escrivà pels seus pares i conegués la seva capacitat de perdonar i la seva comprensió amb les debilitats humanes, que es fa patent en els seus escrits, començant per aquesta Carta, podria deduir que no compliria mai el que aquí diu. Però vol fer servir «paraules molt fortes» per sensibilitzar els seus lectors amb el drama que viuen els qui descobreixen que són fills no desitjats. Un greu problema, existencial i psicològic, que s’abat especialment sobre la nostra societat, després de l’enorme difusió dels mètodes anticonceptius i les pràctiques abortives, a partir de l’anomenada revolució sexual, que ja estava a les portes quan sant Josepmaria va escriure aquestes paraules. Vol deixar clar que el model de santedat que proposa per a les persones casades inclou un «amor net» entre els cònjuges i un gran amor pels fills, sense por de la prole que Déu vulgui enviar, tret de per motius greus. (N. de l’E.)

«al món només hi haurà negres i catòlics»: frase que s’ha d’entendre en el context històric de la reivindicació dels drets civils als Estats Units, dels anys cinquanta i seixanta del segle xx, quan es va escriure la Carta. Aquells anys van coincidir amb la difusió de les mesures de control de la natalitat a l’Amèrica del Nord, que per als activistes afroamericans amagaven un propòsit racista. Els catòlics també es van oposar a aquestes mesures, tot i que per motius morals. La irònica frase d’un membre de l’Obra, que cita Escrivà, es vol burlar dels prejudicis racistes i antipapistes d’alguns sectors de la població, que deploraven la natalitat més elevada d’afroamericans i catòlics. Sant Josepmaria aprofita l’ocasió per posar en ridícul el racisme —per reducció a l’absurd— i mostrar la seva insensatesa i la de tota discriminació per motius racials o religiosos.

A mitjans dels anys seixanta, a Amèrica era normal referir-se als afroamericans com a negro (plural negroes). El mateix Martin Luther King Jr., Malcom X i altres activistes antiracistes feien servir aquest terme amb naturalitat, igual que l’opinió pública en general, com es pot comprovar al llibre de Robert Penn Warren, Who Speaks for the Negro?, New York, Random House, 1965, contemporani a la Carta, en què es recullen entrevistes als principals líders del moviment pels drets civils.

El 1972, un afroamericà va preguntar a Escrivà com podia millorar en l’apostolat amb els de la seva raça (el noi va dir textualment “apostolat amb els negres”, vocable que en castellà no tenia l’accepció pejorativa que ara té, especialment en altres llengües). Sant Josepmaria li va respondre: «Mira, fill meu, davant de Déu no hi ha negres ni blancs: tots som iguals, tots iguals! T’estimo amb tota la meva ànima, com estimo aquest i aquell, i tothom. Cal superar la barrera de les races, perquè no hi ha barrera!: tots som del mateix color: el color dels fills de Déu», notes d’una reunió, 3 d’abril del 1972, a: Crònica (1972), vol. 5, p. 106–107. (N. de l’E.)