Vosaltres ajudareu també amb el vostre tracte a fer que les famílies —poques— d’alguns dels meus fills, que no acaben de comprendre el seu camí de dedicació al servei de Déu, arribin a agrair al Senyor aquest favor inestimable d’haver estat cridats per ser pares i mares dels fills de Déu a la seva Obra. No van pensar mai que els seus fills es dediquessin a Déu i, al contrari, havien fet per a ells plans ben distants d’aquest lliurament, que no esperaven, i que ve a destruir els seus projectes, moltes vegades nobles, però terrenals. De tota manera, la meva experiència —ja no breu— m’ensenya que els pares que no van rebre amb alegria la vocació dels seus fills, s’acaben rendint, s’apropen a la vida de pietat, a l’Església, i acaben estimant l’Obra.

Són, per gràcia de Déu, cada dia més abundants, malgrat les consideracions anteriors, les famílies —pares, germans i parents— que reaccionen de manera sobrenatural i cristiana, davant de la vocació; i que ajuden, demanen l’entrada com a supernumeraris o són, almenys, grans cooperadors.

En parlar amb les mares i els pares dels meus fills, els acostumo a dir: no ha acabat la vostra missió de pares. Els heu d’ajudar a ser sants. I com? Sent vosaltres sants. Esteu complint un deure de paternitat ajudant-los, ajudant-me a fer que siguin sants. Deixeu-me que us ho digui: l’orgull i la corona de l’Opus Dei sou les mares i els pares de família, que teniu trossos del vostre cor entregats al servei de l’Església.