Però observeu aquests pobles, que han aconseguit un creixement gairebé increïble de cultura i de progrés; que, en pocs anys, han dut a terme una evolució tècnica admirable que els proporciona un nivell alt de vida material. Les seves investigacions —és una meravella com Déu ajuda la intel·ligència humana— els haurien d’haver mogut a apropar-se a Déu, perquè, en la mesura que són realitats veritables i bones, procedeixen de Déu i condueixen a Ell.

Tanmateix, no és així: tampoc ells, malgrat el seu progrés, no són més humans. No ho poden ser, perquè, si falta la dimensió divina, la vida de l’home —per molta perfecció material que assoleixi— és vida animal. Només quan s’obre a l’horitzó religiós culmina l’home el seu afany per distingir-se de les bèsties: la religió, des de cert punt de vista, és com la rebel·lió més gran de l’home, que no vol ser una bèstia.

En l’orde religiós, filles i fills meus, no hi ha progrés, no hi ha possibilitat d’avenç. Ja s’ha arribat al cim d’aquest progrés: és Crist, alfa i omega, principi i fi²⁰. Per això, en la vida espiritual no hi ha res per inventar; només es pot lluitar per identificar-se amb Crist, ser altres Cristos —ipse Christus—, enamorar-se i viure de Crist, que és el mateix ahir que avui i serà el mateix sempre: Iesus Christus heri et hodie, ipse et in sæcula²¹. Compreneu que us repeteixi, una vegada i una altra, que no tinc cap altra recepta per donar-vos que no sigui aquesta: santedat personal? No hi ha res més, fills meus, no hi ha res més.