Durant anys, m’encenia en amor de Déu la consideració de l’afany de Jesús per incendiar el món amb el seu foc. I no podia contenir dins meu aquell bull que s’obria impetuosament en la meva ànima i que, expressant-se en les paraules mateixes del Mestre, sortia a crits de la meva boca: ignem veni mittere in terram, et quid volo nisi ut accendatur?... Ecce ego quia vocasti me²⁵; he vingut a calar foc a la terra, i com voldria que ja estigués encesa!... Soc aquí, perquè m’has cridat.

Tots els meus fills han de sentir aquest desig magnànim de posar tot l’afany, amb el sacrifici que faci falta, perquè s’activin les energies engarrotades i entumides dels homes en servei de Déu, fent propi aquell clamor del Senyor: misereor super turbam²⁶, tenint afecte a la multitud.

Ningú no pot viure tranquil, a l’Opus Dei, sense experimentar inquietud davant de les masses despersonalitzades: ramat, bandada, baconada, us vaig dir alguna vegada. Quantes passions nobles hi ha, en la seva indiferència aparent, quantes possibilitats! Cal servir tothom, imposar les mans a cadascú, com Jesús feia —singulis manus imponens—²⁷,per tornar-los a la vida, per curar-los, per il·luminar-ne les intel·ligències i enrobustir-ne les voluntats, perquè siguin útils! I llavors farem del ramat, exèrcit; de la bandada, seguici; i extraurem de la baconada els qui no vulguin ser immunds.

Té avui l’Obra fragància de camp quallat²⁸ i —davant de la fecunditat de la labor— no fa falta fe per adonar-se que el Senyor ha beneït a mans plenes el nostre treball. Fa anys que, fent oració, amb agraïment al Senyor, cantava jo a l’Obra aquella cobla de la meva terra: capullico, capullico, / ya te estás volviendo rosa: / ya se está acercando el tiempo, / de decirte alguna cosa. Fills meus, avui teniu a les vostres mans unes roses bellíssimes, esplèndides, encara que tinguin espines. Aquest és el moment de no adormir-se, de vibrar, per recollir —i lliurar-la a Jesucrist i a la seva Església Santa— la collita guanyada amb tant d’esforç.