El nostre camí no és de màrtirs —si el martiri ve, el rebrem com un tresor—, sinó de confessors de la fe: confessar la nostra fe, manifestar la nostra fe en la nostra vida diària. Perquè els socis^** de l’Obra viuen la vida corrent, la mateixa vida que els seus companys d’ambient i de professió. Però en la feina ordinària hem de manifestar sempre la caritat ordenada, el desig i la realitat de fer perfecta per amor la nostra tasca; la convivència amb tothom, per portar-los opportune et importune, amb l’ajuda de nostre Senyor i amb gràcia humana, a la vida cristiana, i encara a la perfecció cristiana enmig del món; el despreniment de les coses de la terra, la pobresa personal estimada i viscuda.

Hem de tenir present la importància santificadora de la feina i sentir la necessitat de comprendre a tothom per servir a tothom, sabent-nos fills del Pare nostre que està en el cel, i unint —d’una manera que acaba sent connatural— la vida contemplativa amb l’activa: perquè és així que ho exigeix l’esperit de l’Obra i és així com ho facilita la gràcia de Déu, als qui generosament li serveixen en aquesta crida divina.