Heu d’acostar les ànimes a Déu amb la paraula convenient, que desvetlla horitzons d’apostolat; amb el consell discret, que ajuda a enfocar cristianament un problema; amb la conversa amable, que ensenya a viure la caritat: mitjançant un apostolat que he anomenat alguna vegada d’amistat i de confidència.

Però heu d’atraure sobretot amb l’exemple de la integritat de les vostres vides, amb l’afirmació —humil i audaç alhora— de viure cristianament entre els vostres iguals, amb una manera ordinària, però coherent; manifestant, en les nostres obres, la nostra fe: aquesta serà, amb l’ajut de Déu, la raó de la nostra eficàcia.

No tingueu por del món: som del món i, units a Déu, si vivim el nostre esperit, no hi ha res que pugui fer-nos mal. Potser, de vegades, enmig de gent allunyada de Déu, la nostra conducta cristiana pugui xocar: haureu de tenir la valentia, sustentats en l’omnipotència divina, de ser fidels.

Demano per als meus fills la fortalesa d’esperit que els faci capaços de dur amb ells el seu propi ambient; perquè un fill de Déu, en la seva Obra, ha de ser com una brasa encesa, que cala foc allà on és, o almenys eleva la temperatura espiritual dels que l’envolten, arrossegant-los a viure una intensa vida cristiana.