Perfecció en la vida ordinària

En canvi, si mai vingués la temptació de fer coses rares i extraordinàries, venceu-la: perquè, per a nosaltres, aquesta manera d’actuar és equivocar-se, desencaminar-se. Ho diré amb un exemple que probablement us divertirà. Penseu que aneu a un hotel i demaneu un llucet. Passen uns minuts, i el cambrer us porta un plat: us el mireu, i advertiu amb sorpresa que no és un llucet, sinó una serp. Tal vegada un d’aquells grans taumaturgs, que admiro, i la vida dels quals està plena de miracles, hauria reaccionat fent-hi una benedicció i convertint el rèptil en un lluç ben guisat. Aquesta actitud em mereix tot el respecte, però no és la nostra.

La nostra és cridar el cambrer i dir-li clarament: això és una porqueria, endugui-s’ho i porti’m el que li he demanat. O també, si hi ha raons que ho aconsellin, podem fer un acte de mortificació i menjar-nos la bestiola, sabent que és serpent, oferint-ho a Déu. En realitat hi cabria una tercera posició: cridar el cambrer i clavar-li un parell de clatellades; però aquesta tampoc és una solució nostra, perquè seria una falta de caritat.

Fills meus, allò que és extraordinari nostre és l’ordinari: l’ordinari fet amb perfecció. Somriure sempre, passant per alt —també amb elegància humana— les coses que molesten, que fastiguegen: ser generosos sense mesura. En una paraula, fer de la nostra vida corrent una contínua oració.

N’hi ha que tenen un esperit diferent, aquell que podríem dir del gran taumaturg: em sembla bé, l’admiro, però no l’imitaré mai. El nostre esperit és esperit de providència ordinària. Més miracle és que cada dia es compleixin les lleis que regeixen la natura, que el fet que alguna vegada s’hi produeixi una excepció. No sigueu amics de miracleries: el miracle de l’Obra consisteix a saber fer, de la prosa petita de cada dia, hendecasíŀlabs, vers heroic.