En aquesta vida corrent, mentre anem endavant per la terra amb els nostres companys de professió o d’ofici —com diu el refrany, cada ovella amb sa parella, que així és la nostra vida—, Déu Pare nostre ens dona l’ocasió d’exercitar-nos en totes les virtuts, de practicar la caritat, la fortalesa, la justícia, la sinceritat, la temprança, la pobresa, la humilitat, l’obediència... Us ho diré amb sant Joan Crisòstom, que adreçant-se als qui somiaven a practicar les virtuts en ocasions difícils, a la plaça pública, els recordava com tot això podem exercitar-ho a casa nostra mateix: amb els amics, amb la dona, amb els fills. Comencem per una cosa senzilla: per exemple, no jurar. Practiquem aquesta ciència espiritual a casa. Segur que no faltaran els qui vinguin a empipar-nos: el criat us irrita, la dona us treu de polleguera amb els seus moments de mal humor, la criatura us tempta a esclatar en amenaces i renecs amb les seves entremaliadures i rebeŀlies. Doncs bé, si a casa, burxats constantment per tot plegat, aconseguiu no deixar-vos arrossegar a jurar, fàcilment en sortireu indemnes també a la plaça pública.¹⁴

Puc explicar-vos també una altra anècdota senzilla i clara. Fa uns quants anys —abans que Déu volgués la seva Obra—, coneixia una persona ja gran que solia deixar la roba desordenada, llançada per aquí i per allà. Quan algú li ho feia notar, comentava: la roba és per a mi, i no jo per a la roba. Després, quan Déu em cridà a la seva Obra, en recordar aquella feta, vaig comprendre que la roba, que les coses de què em serveixo, no són per a mi; o més ben dit, que són per a mi, per Déu: que em permeten viure la pobresa, fent-les servir amb cura, fent-les rendir.