He volgut, fills estimadíssims, descriure-us alguns trets de la nostra manera de santificar la vida ordinària, convertint-la en mitjà i ocasió de santedat pròpia i aliena. Assolirem aquest fi, si tenim present la condició dita: que cuidem la importància de les coses petites.

Va bé recordar la història d’aquell personatge^*** imaginat per un escriptor francès, que pretenia caçar lleons als corredors de casa seva i, naturalment, no en trobava. La nostra vida és comuna i corrent: pretendre servir el Senyor amb coses grans seria com intentar anar a la caça de lleons als corredors. Igual que el caçador del conte, acabaríem amb les mans buides: les coses grans, normalment, es presenten només en la imaginació, rarament en la realitat.

En canvi, al llarg de la vida, si ens mou l’amor, quants detalls trobarem que es poden cuidar, quantes ocasions de fer un petit servei, quantes contradiccions —sense importància— sabrem revalorar. Petites coses que costen i que s’ofereixen per un motiu concret: l’Església, el Papa, els teus germans, totes les ànimes.

Fills meus, us ho repeteixo un cop més: hauríem errat el camí si menyspreéssim les coses petites. En aquest món tot el que és gran és una suma de coses petites. Que us fixeu en el que és petit, que estigueu en els detalls. No és obsessió, no és mania: és afecte, amor virginal, sentit sobrenatural en tot moment, i caritat. Sigueu sempre fidels en les coses petites per Amor, amb rectitud d’intenció, sense esperar a la terra un somriure, ni una mirada d’agraïment.