Humilitat personal i coŀlectiva

Siguem humils, busquem només la glòria de Déu: perquè la nostra vida d’entrega, callada i oculta, ha de ser una constant manifestació d’humilitat. La humilitat és el fonament de la nostra vida, mitjà i condició d’eficàcia. La supèrbia i la vanitat poden presentar com a atraient la vocació de fanal de festa popular, que llueix i es belluga, que està a la vista de tothom; però que, en realitat, dura només una nit i mor sense deixar res rere seu.

Aspireu més aviat a cremar-vos en un racó, com les llànties que acompanyen el sagrari en la penombra d’un oratori, eficaces als ulls de Déu; i, sense fer ostentació, acompanyeu també els homes —els vostres amics, coŀlegues, parents, els vostres germans!— amb el vostre exemple, amb la vostra doctrina, amb el vostre treball i amb la vostra serenitat i amb la vostra alegria.

Vita vestra est abscondita cum Christo in Deo;²¹ viviu de cara a Déu, no de cara als homes. Aquesta ha sigut i serà sempre l’aspiració de l’Obra: viure sense glòria humana; i no oblideu que, en un primer moment, m’hauria agradat fins i tot que l’Obra no tingués ni nom, perquè la seva història la conegués només Déu: però, com que abominem del secret i volem treballar sempre dins dels límits de la llei, en cada país, no podrem deixar de fer servir un nom.

Aquesta ha de ser també l’aspiració de cadascun de vosaltres, fills meus: passar inadvertits, imitar Crist, que va estar ocult trenta anys sent senzillament el fill del fuster;²² imitar Maria a qui, sent Mare de Déu, abelleix de dir-se esclava seva: ecce ancilla Domini.²³