Primers cristians

Contemplant les vostres vides, sembla que cobrin realitat nova les paraules que es van escriure en els començaments del Cristianisme: els cristians no es distingeixen dels altres homes ni per la seva terra, ni per la parla, ni pels costums. Perquè ni habiten en ciutats exclusivament seves, ni parlen una llengua estranya, ni porten un gènere de vida a part dels altres. Perquè és veritat, la doctrina que viuen no ha estat inventada per ells, sinó que habitant en ciutats gregues o bàrbares, segons la sort que a cadascú li ha tocat, i adaptant-se en vestit, menjar i l’altre gènere de vida als usos i costums de cada país, donen mostres d’un peculiar tenor de conducta, admirable i, segons que confessa tothom, sorprenent.¹²

Però, sobretot, tinguem present l’exemple de Crist: Després que Jesús va néixer a Betlem de Judà, en temps del rei Herodes, vingueren uns savis d’Orient i, en arribar a Jerusalem, preguntaven: on és el rei dels jueus que acaba de néixer? Hem vist sortir la seva estrella i venim a adorar-lo. Quan el rei Herodes ho va saber, es va inquietar, i amb ell tot Jerusalem.¹³

S’espanten, se sorprenen: no sabien que el Salvador era ja enmig d’ells. Un rei que passa inadvertit; un rei que és Déu i passa inadvertit. La lliçó de Jesucrist és que hem de conviure entre els altres de la nostra condició social, de la nostra professió o ofici, desconeguts, com un de tants.

No desconeguts pel nostre treball, ni desconeguts perquè no destaqueu pels vostres talents; sinó desconeguts, perquè no cal que sàpiguen que sou ànimes entregades a Déu. Que ho experimentin, que se sentin ajudats a ser nets i nobles, en veure la vostra conducta plena de respecte per la legítima llibertat de tothom; en escoltar dels vostres llavis la doctrina, subratllada pel vostre exemple coherent; però que la vostra dedicació al servei de Déu passi oculta, inadvertida, com va passar inadvertida la vida de Jesús en els seus primers trenta anys.