El que ens demana nostre Senyor és naturalitat: si som cristians corrents, ànimes entregades a Déu enmig del món —en el món i del món, però sense ser mundans—, no podem comportar-nos de cap més manera: fer coses que en altres són rares, serien rares també en nosaltres. Sabeu bé que he prohibit que la nostra entrega tingui especials manifestacions externes: no hi ha cap raó perquè portem uniformes o insígnies.

Respecto els qui pensen que, per ser bon cristià, cal posar-se al coll una dotzena d’escapularis o de medalles. Tinc molta devoció als escapularis i a les medalles, però tinc més devoció a tenir doctrina, que la gent adquireixi coneixement profund de la religió.

D’aquesta manera no cal, per demostrar que algú és cristià, que s’adorni amb un pilot de distintius, perquè el cristianisme es manifestarà amb senzillesa en les vides dels que coneixen la seva fe i lluiten per posar-la en pràctica, en l’esforç per portar-se bé, en l’alegria amb què tracten de les coses de Déu, en la il·lusió amb què viuen la caritat.

En nosaltres, no actuar així seria oblidar l’essència mateixa de la nostra crida divina, perquè llavors ja no seríem persones corrents: ens hauríem separat de la massa, i hauríem deixat de ser llevat. Una sola cosa ha de distingir-nos: que no ens distingim. Per això, per a algunes persones amigues de cridar l’atenció, o de fer pallassades, som estranys, perquè no som estranys.