L’amistat instaura un clima de confiança

L’amic veritable no pot tenir, per al seu amic, dues cares: l’amistat, si ha de ser lleial i sincera —vir duplex animo inconstans est in omnibus viis suis; l’home fals, d’ànim doble, és inconstant en tot—, exigeix renúncies, rectitud, intercanvi de favors, de serveis nobles i lícits. L’amic és fort i sincer en la mesura que, d’acord amb la prudència sobrenatural, pensa generosament en els altres, amb sacrifici personal.

De l’amic s’espera la correspondència al clima de confiança, que s’estableix amb la veritable amistat; s’espera el reconeixement del que som i, quan sigui necessària, també la defensa clara i sense pal·liatius: perquè, com vaig llegir fa temps en un text castellà, quan l’amic defensa o lloa amb tebiesa, és testimoni gran de tota excepció, que confessa planerament que no troba parts per lloar ni raó per defensar: perquè, si n’hi hagués, qui com a amic les defensaria i celebraria?

Em podeu dir: els amics, de vegades, traeixen. Tanmateix, obrant sempre amb rectitud d’intenció, amb sentit sobrenatural, no us poden preocupar ni desanimar les possibles sorpreses, ni aquestes excepcions han de frenar el vostre desig eficaç de tenir una noble inclinació neta i afectuosa per a tothom.