Comprendreu millor la labor de sant Rafael, si la considereu amb independència de la labor de proselitisme, encara que en realitat, l'obra de sant Rafael i el proselitisme van sempre units. Però no podem dir que, amb un noi o amb una noia, es fa labor de sant Rafael, i, amb uns altres, proselitisme; perquè amb tots fem labor de proselitisme, siguin o no de sant Rafael: uns rebran la gràcia de la vocació, i altres no.

Si fixem la nostra atenció en els que tractem com a simples amics o amigues de l'obra de sant Rafael, anirem descobrint la manera de desenvolupar amb naturalitat el nostre apostolat amb ells: què és el que hem d'ensenyar-los, el que n’esperem i el que ells n’esperen, el que Déu els demana.

El proselitisme per a l'obra de sant Rafael comença, doncs, per l'amistat, pel tracte humà o professional amb un dels meus fills o amb una de les meves filles. Amistat i tracte que els de Casa sobrenaturalitzen des del primer moment, perquè és una labor d'apostolat; però exteriorment els nois d'aquesta obra no ho veuen des del primer dia, encara que després ho aniran comprenent i assimilant sense necessitat de cap declaració expressa.

Aquesta amistat, aquesta relació amb un de vosaltres s'amplia després, d'una part, amb l'afecte, amb la simpatia i per la freqüència amb què acudeix aquesta persona a la casa de l'Opus Dei, a la qual va començar a anar i se li va ensenyar que havia de considerar com a pròpia, com a casa seva; tot això, és clar, s'uneix després a una amistat amb els qui coneix i tracta en aquella llar nostra.

I d'una altra part, perquè neix en la gent de sant Rafael una acceptació, una adhesió a l'esperit de l'Opus Dei; i un afecte, un voler de veritat a l'Obra –a la qual també comencen a considerar com a seva– i s’hi van identificant a poc a poc.