D'aquesta manera, se'ls va encaminant, ajudats per la direcció espiritual personal i voluntària amb un sacerdot amic de Casa i amb xerrades particulars amb un soci de l'Obra –o amb una associada, si és dona–, en la pràctica de la vida interior.

Cal, doncs, no deixar-los; que el que es va començar, amb tan bons auspicis, amb tanta rectitud, s'acabi bé. No podem abandonar-los, encara que vegem que no arribaran a tenir vocació. Això podria fer molt de mal als interessats, i a la mateixa labor de sant Rafael en general.

Es quedarien ressentits, amargats; parlarien malament de nosaltres –amb motiu–, enraririen l'ambient i dificultarien la tasca amb uns altres, als quals previndrien contra l'Obra. Molta visió sobrenatural hem de tenir i molt d’esperit de responsabilitat, per posar amb aquests joves el mateix o major afany que abans, a mantenir-los units a l'apostolat de sant Rafael.