És forçós que els numeraris, per les exigències de la seva formació i per les necessitats de l'Obra, encara que es tendeixi a no moure'ls, hagin de canviar de ciutat –fins i tot en molts casos més d'una vegada– durant els seus estudis, però no per això han de quedar abandonats els nois de sant Rafael, que tractaven. Per evitar-ho cal procurar que aquests nois estiguin de veritat en l'obra de sant Rafael i units no tan sols al seu amic, sinó a una casa i a diverses persones d'aquest Centre.

Per mitjà de les classes i, sobretot, per mitjà de la filla meva o del fill meu que els tracta, cal inculcar en tots la serietat de la labor: fer-los veure el caràcter voluntari de l'assistència als mitjans de formació, als recessos, a les excursions, etc.

Però també cal explicar-los que no es tracta mai d'un joc de nens, i que no poden supeditar la vida de l'obra de sant Rafael al seu estat personal d'ànim o a altres circumstàncies o infantilismes; que el fet de venir a una casa de l'Opus Dei, els demana viure amb esperit de sacrifici i amb generositat aquests detalls, en aparença petits; i que, si no prenen des del principi aquesta decisió, és preferible que marxin, perquè ocasionaran molèstia a tothom.