El sosteniment de les cases de sant Rafael ha de ser cosa que carregui sobre els mateixos nois o noies, i sobre les seves famílies, sobre els seus pares, als qui hem de procurar tractar sempre, fent-los col·laborar; i a molts, primer com a amics, i espero que més endavant com a germans.

Per això, a part dels donatius petits o grossos que els nois o les seves famílies vulguin lliurar a les mans del director o del secretari de la casa, convé que hi hagi en un lloc discret una guardiola, perquè cadascú sense espectacle i passant inadvertit hi tiri el que pugui, allò que el seu esperit de generositat li dicti. Convindrà que els amics més antics de l'obra repeteixin a cau d'orella als nous que aquesta és una manera –de justícia– de correspondre i d'agrair el que a la casa de sant Rafael se'ls dona.

En la comptabilitat que portem, és emocionant veure que un noi lliura els pocs cèntims que havia d'haver gastat en el tramvia: va preferir venir a peu. I jo us dic que, encara que sigui poc, potser aquest dona més que el que es desprèn de molt perquè en té molt.