Ensenyeu als nois que l'Església és una realitat viva, i que ells mateixos són l'Església. Digueu-los que som criatures de Déu, però no bèsties, sinó fills de Déu. Feu-los comprendre que s'aconsegueix poc amb la violència, que s'aconsegueix més amb l'oració i amb l'estudi.

Ja en el primer Centre vaig fer pintar un cartell –ara hi ha cartells iguals en totes les nostres cases de sant Rafael–, amb unes paraules de l'Escriptura que recorden que hi ha un mandat nou, el de la caritat: aquell estimeu-vos els uns als altres. Lleveu-los tot pensament de recel; digueu-los que la veritat no necessita de secrets ni de secretismes. Feu-los veure que la vida passa, que hi ha poc temps per estimar.

Fills meus, veureu nois –vosaltres, filles, veureu noies joves–, que són capaços de tots els entusiasmes i de tots els sacrificis, però que tenen algun defecte gros que els impossibilita, si no per continuar en l'obra de sant Rafael, sí per rebre la crida divina en alguna de les formes de les quals us he parlat abans.

Cal resar per ells, pensar en nosaltres mateixos i recordar les paraules del salm: pauper sum ego et in laboribus a iuventute mea; des d’infant que soc un pobre moribund, els teus terrors em dobleguen. Si jo soc així, no em pot estranyar que aquests siguin d'aquesta manera.

I es pot anar a l'oració, i portar davant la presència de Déu el record d'aquests nois, d'aquestes noies; i agradarà al Senyor que cantem baixet, sense soroll de paraules, aquell cantar de la terra andalusa: mereixia aquesta serrana –aquesta ànima– que la fonguessin de nou, com fonen les campanes. I el Senyor ens escoltarà.