És una gran obra de caritat i de justícia procurar que no hi hagi pobres, que no hi hagi analfabets ni ignorants. Però sempre la caritat haurà d'actuar, perquè la justícia mai no arribarà a aconseguir, en el món, tota aquesta ventura per als homes; i, a més, sempre hi haurà els qui sofreixin la pobresa de la solitud o de la incomprensió.

Per això, repeteixo que són especialment formatives les visites als pobres de la Verge. D'aquesta manera les ànimes aprenen a tastar l'exercici d'una caritat fraterna viva i pràctica; i, en veure’n d’altres que estan materialment o espiritualment necessitats, agraeixen al Senyor els béns que n’han rebut.

No tractem tampoc amb aquestes visites de despertar superficials inquietuds socials. Es tracta –ja ho he dit– d'acostar aquesta gent jove al proïsme necessitat. Els nostres nois de sant Rafael veuen –d'una manera pràctica– Jesucrist en el pobre, en el malalt, en el desvalgut, en el que pateix la solitud, en el que sofreix, en el nen.

Aleshores el rei dirà als de la seva dreta: —Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure’m.

Llavors els justos li respondran: —Senyor, ¿quan et vam veure afamat, i et donàrem menjar; o que tenies set, i et donàrem beure? ¿Quan et vam veure foraster, i et vam acollir; o que anaves despullat, i et vam vestir? ¿Quan et vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure’t? El rei els respondrà: —En veritat us ho dic: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, m’ho fèieu a mi.