Tingueu present que, qualssevol que siguin les circumstàncies del país, sempre podrem practicar aquesta afectuosa caritat: pauperes enim semper habetis vobiscum; sempre hi haurà pobres, sempre hi haurà algú més necessitat –encara que s'aconsegueixi que la majoria del poble tingui un mínim de benestar material–, que rebi amb alegria un petit obsequi extraordinari, alguna cosa que ordinàriament no pot permetre's, i que és, de mode especial, com el vehicle pel qual li arriba una mica de delicadesa i de fraterna companyia.

M'atreveixo a dir que, quan les circumstàncies socials semblen haver esvaït d'un ambient la misèria, la pobresa o el dolor, precisament llavors es fa més urgent aquesta agudesa de la caritat cristiana, que sap endevinar on hi ha necessitat de consol, enmig de l'aparent benestar general.

La generalització dels remeis socials contra les plagues del sofriment o de la indigència –que fan possible avui aconseguir resultats humanitaris, que en uns altres temps ni se somiaven–, no podrà suplantar mai, perquè aquests remeis socials estan en un altre pla, la tendresa eficaç –humana i sobrenatural– d'aquest contacte immediat, personal, amb el proïsme: amb aquell pobre d'un barri pròxim, amb aquell altre malalt que viu el seu dolor en un hospital immens; o amb aquella altra persona –rica, potser– que necessita una estona d'afectuosa conversa, una amistat cristiana per a la seva solitud, una empara espiritual que remeï els seus dubtes i els seus escepticismes.

Potser en ambients on predomina un sentit materialista, això no s'entengui; per això us deia abans que –entendre-ho– requereix un mínim de vida interior, de visió cristiana, d'amor a Déu i al proïsme.