Aquest camí és el que segueix el Papa, el dolç Crist a la terra, el vice-Déu –com m’agrada anomenar-lo–, que diu d’ell mateix que és servus servorum Dei, el servent dels servents de Déu. I si el summe Pontífex és servent, filles i fills meus, no és tolerable que hi hagi catòlics que no vulguin ser-ho. Un de sol és el Senyor, és únic l’Amo de l’Església: Jesucrist, el nostre Déu, que –a més d’haver-nos creat– l’ha comprada amb el preu de la seva Sang, quam acquisivit sanguine suo. Per això és encantadora –i justa– la manera que tenen de referir-se a Jesús en algunes terres d’Amèrica: l’Amo, li diuen.

Fora del Senyor, no hi ha ningú a la terra que sigui propietari de les ànimes: tots venim a servir-les, i a això ens ha cridat quan ens va enriquir amb el do meravellós de la fe, i quan ens va voler dins la seva Obra: sic ens existimet homo ut ministros Christi et dispensatores mysteriorum Dei, tothom ens ha de considerar com a servidors de Crist i administradors dels designis de Déu.