Quan, al llarg de tots aquests anys, he predicat al clergat per tota la geografia d’Espanya, he acostumat a dir als sacerdots que hi ha tres classes de capellans: els que no fan mal a ningú, per tampoc fan gaire bé, perquè s’han convertit en buròcrates de la religió; els agitadors que es mouen sense parar, esvalotant molt, fent soroll; i els vertaderament zelosos que, plens de sant entusiasme, no s’aturen davant cap sacrifici, per tal d’acostar les ànimes a Déu.

Als que pertanyen als dos primers ròdols, normalment ningú els ataca; només els del tercer grup –justament pel seu afany de servir l’Església– es troben exposats a crítiques i murmuracions. Davant la seva abnegada tasca, no falten ni tan sols aliances diabòliques que –ni que tinguessin un motiu just, que no el solen tenir– van més enllà del sentit de la justícia i cauen en una cosa que sembla una inexplicable set de venjança: es veuen públicament, anant de bracet, eclesiàstics i personatges del món, ben coneguts pels seus atacs continus a la fe catòlica.