S’empren de vegades procediments medievals, amb secrets infrahumans que no permeten que ningú es defensi; que obliguen el reu a donar cops a les palpentes, a angoixar-se perquè no sap de qui ve l’acusació ni de què l’acusen; i, si ho demana, tampoc li responen.

Se li atribueixen sovint coses que ignora –si les sabés, podria fàcilment rebatre-les–, i l’únic consol que li queda és oferir els seus patiments a Déu i pensar que una cosa semblant li va passar a Jesús: nemo tamen palam loquebatur de illo propter metum Iudaeorum, ningú no parlava obertament d’ell, per por dels jueus.

No és que el sistema sigui vell i prou: és que és injust, encara que se’n faci un informe o molts informes, o fins i tot un procés, si l’interessat o els seus defensors no poden conèixer les causes de la imputació: perquè tantes vegades l’acusador es mou per passió personal, ben aliena a la justícia.

Per això, en aquests tristos casos, solen fer-me més pena els acusadors i els que jutgen que els que apareixen com a reus: els primers s’hi juguen l’ànima; als segons, se’ls poden dir les paraules de la primera epístola de sant Pere: si quid patimini propter iustitiam, beati;si heu de patir pel fet de ser justos, feliços de vosaltres.