Per aquesta raó, la novetat de l’Opus Dei no pot ser jutjada amb justícia segons la mentalitat dels qui estan acostumats a estudiar només problemes de la vida clerical o de la vida religiosa; i no estan habituats a investigar o a meditar en la realitat seglar, en la vida del cristià corrent: que ha de viure deseixit del món, però alhora dins del món, estimant-lo, inserit en els quefers temporals, exercitant la feina de la qual viu i –en el nostre cas– de la qual hauria viscut si no fos de l’Opus Dei.

Amb una mentalitat així, és fàcil que la vostra perseverança en el treball professional –sense aturar-se en fatigues ni en cansaments– sigui fins i tot interpretada com a ambició de comandament o de càrrecs, quan es tracta solament, en canvi, de buscar la santificació en aquest treball, fent-lo amb la més gran perfecció possible –també humanament–, per amor de Déu i per acostar les ànimes a Crist i a la seva Església, en una abnegada, difícil i humil missió d’amistat i de servei.

No se’ns pot considerar com a aficionats, igual com alguns religiosos o sacerdots que exerceixen oficis seculars o cultiven ciències profanes marginalment, desvirtuant més o menys, en alguns casos, la seva vocació sacerdotal o religiosa i fins i tot la mateixa tasca científica o professional que els és aliena.