Hem de ser, doncs, anticlericals, amb un anticlericalisme que ens fa estimar més l’Església, i que és bo, perquè hi ha altres anticlericalismes que són dolents.

Un ho és de manera violenta, suadente diabolo i, per odi a Déu, porta a arrasar enmig de tortures cruelíssimes tot el que faci referència a la religió, al sacerdoci; hi ha una altra mena d’anticlericalisme, també dolent, que –potser sense arribar a la violència– ignora o menysprea les coses de Déu; un tercer, que neix de veure clergues i laics servir-se de l’Església, per aconseguir béns purament temporals.

I finalment el nostre, que estic segur que agrada a nostre Senyor, perquè ens porta a desitjar, per a l’Església i per als seus ministres, una llibertat santa de lligams temporals; perquè ens fa avorrir connaturalment tota mena d’abusos, de mesquineses que usin la Creu de Crist en benefici personal, o converteixin la vocació divina, que el Senyor dona per servir, en una màquina escurabutxaques que només cerca la comoditat o el propi profit.