Una mentalitat d’aquest estil oblidaria l’esperit de servei que ha d’estar present en tots els que treballen per Crist, i portaria a considerar els càrrecs no com a càrregues, sinó com a prebendes que es poguessin fer servir en benefici propi; o com a privilegis, que eximissin de tota obligació; o com un patrimoni personal, que es pogués fer servir segons el caprici de l’amo.

Ni tan sols quan es pretengués abusar de l’autoritat en favor d’un determinat moviment apostòlic o d’una concreta labor d’ànimes, no estaria justificada aquesta manera de fer. Perquè no hi caben capricis ni favoritismes en el que pertany a tots els fills de l’Església, ja que ha estat rebut intuitu ministri Dei, com a obrer de Déu, que és tant com haver-ho rebut intuitu gregis seu populi Dei, és a dir, en benefici de tots els fidels.