Contrari a l’anticlericalisme de què us parlo, és pretendre aprofitar-se de la condició de catòlic, per imposar un criteri personal en el que és opinable; o per exigir de franc, d’altres catòlics, la prestació de determinades feines professionals, sense correspondre econòmicament amb el que és just i raonable, perquè aquell és el seu treball i el mitjà que tenen per viure i sostenir-se. Amb l’agreujant, a més, que, si aquells serveis se sol·licitessin d’altres persones, potser indiferents o enemigues de l’Església, es pagarien com cal, i fins i tot potser amb traïcions a l’Església.

Quan veig, en la vida política de qualsevol país, laics que s’arroguen la representació de la Jerarquia episcopal, comprometent-la en coses temporals, perquè ells –els laics, que s’anomenen ostentosament catòlics– no són capaços, o no semblen capaços, d’assumir la personal responsabilitat que els correspon com a ciutadans; i s’enganxen a l’Església com l’heura al mur, fent-lo desaparèixer primer amb el fullam, i destruint-lo després amb les arrels que cerquen la saba per les escletxes dels nobles carreus, normalment callo i prego. Sempre em ve a la memòria, tanmateix, aquell passatge de sant Lluc, i em sembla que sento la veu de Jesús Senyor nostre, avisant-los: diu l’Escriptura: el meu temple serà casa d’oració, però vosaltres n’heu fet una cova de lladres.