El bé de les ànimes exigeix necessàriament, en aquestes circumstàncies, una actitud clara, positiva, de la Jerarquia –i nosaltres l’obeirem–, senseque malauradament faltin fora de l’Obra els que es lamenten si l’Església parla, perquè parla d’una manera que a ells no els agrada; o sense que tampoc faltin els que es queixen si l’Església calla: sempre hi haurà qui es dolgui del silenci de l’Església, pel simple motiu que voldria descarregar la pròpia personal responsabilitat en la Jerarquia episcopal de la seva nació.

Si es pretengués bolcar sobre els altres actuacions pròpies; si algú no es resignés a desaparèixer de la pobra escena del seu esquifit món apostòlic, polític o social; si s’entestés a atribuir-se mèrits o èxits aliens, o si no estigués disposat a renunciar al gust de figurar, s’acabaria donant raó als sembradors de la discòrdia, i aleshores sí que les paraules de l’Església podrien ser ocasió d’escàndol: però no per ella, que és Mestra de veritat, sinó per la desobediència d’algun dels seus fills.