Però deixem aquestes consideracions, i tornem al fil de les coses que us deia abans. Us estic parlant de servei, i he començat a assenyalar algunes característiques que ha de tenir el nostre. Voldria ara aturar-me en una altra, que està molt relacionada amb la manera laical de treballar que tenim a l’Obra: el desinterès. Hem de servir –us he dit sovint– sense esperar ni una mirada d’agraïment a la terra.

En consciència, m’atreveixo a assegurar-vos que aquesta manera d’actuar no sol abundar gaire. Hem de pregar perquè siguin només història passada les raons que van moure sant Bernat a escriure aquelles paraules que dirigia al Papa Eugeni III, en la Consideració dels cinc llibres: Abús gran! Pocs miren la boca del legislador, tothom les mans. Mes no sense motiu. Elles són les que distribueixen els càrrecs i els oficis... Quan [aquests ambiciosos] fan l’oferta de servir, és quan principalment volen dominar. Es prometen fidels, per a causar dany més oportunament als qui en ells confien...

Aquests, fets odiosos a la terra i al cel, en l’una i en l’altre posaren les mans, plens d’impietat contra Déu i de temeritat contra les coses santes; entre ells mateixos sediciosos; dels seus veïns, èmuls; inhumans amb els seus estranys; homes que, no amant ningú, ningú els ama, i que, quan afecten ser temuts de tots, cal que a tots temin.

Aquests mateixos són els que no sofreixen estar subjectes i no l’encerten a l’hora de presidir, sent als superiors infidels i als inferiors insuportables. No tenen embaràs per a demanar, i alhora tenen dur el front per a refusar. Són importuns per a rebre, inquiets fins que reben, ingrats després que han rebut.

Han ensinistrat la llengua per a parlar coses grans, i alhora tot el que fan és molt poca cosa. Llarguíssims a prometre, escassíssims a complir; suavíssims aduladors i mordacíssims detractors; senzillíssims dissimuladors i maligníssims traïdors.

Fills meus, la cita ha estat llarga, però estalvia qualsevol comentari. No us oblideu vosaltres que l’amor i el servei a l’Església, quan són autèntics, no s’aturen en les persones que presideixen, perquè apunten sempre més amunt: Domino Christo servite,és a Crist a qui s’ha de servir, i us asseguro que aquesta rectitud d’intenció no és fàcil.