Una altra característica de la nostra servitud a l’Església és l’absència de bombos i propagandes, la humilitat personal i col·lectiva amb què procurem treballar. Des del començament de l’Obra us he dit que no ens cal cap secret, i que la nostra discreta reserva sobre les coses que pertanyen a la intimitat de la consciència de cada u, tot i que aleshores era més necessària, havia de ser una cosa que visquéssim sempre amb naturalitat.

Però –hi insisteixo– sense secrets ni xiuxiuejos, que no necessitem ni ens agraden. Soc aragonès i, fins en la part humana del meu caràcter, estimo la sinceritat: sento una repulsió instintiva per tot allò que siguin embuts.

Hi ha gent, tanmateix, que fan la impressió de viure al balcó, que s’alimenten del què diran i de les estadístiques, i que semblen tenir la simulació com a regla d’or de la seva existència. Tampoc no se’ns pot entendre amb aquesta mentalitat.

Una curiositat malaltissa que porta a investigar en la vida privada dels altres, a estar assabentat de coses que no han de sortir del recinte de la consciència, i que tantes vegades no serveix per a res més que per matar la vocació i fer mal a l’Església, és incapaç de captar el pregon sentit cristià de la nostra manera de treballar.

Són persones que fan estadístiques de tot –menys dels diners que remenen–, i sembla que no s’adonen que hi ha coses espirituals, la majoria de les que tenen importància, que no es poden reduir a xifres.

Certament, no menyspreo les estadístiques, que considero necessàries, però penso –ho veig clarament– que no se’ls ha de donar la publicitat que a vegades se’ls concedeix. I no em baso només en el record de la recent experiència viscuda a Espanya, durant la persecució religiosa del domini comunista, sinó també en el que conec d’altres nacions.