Tanmateix, el fenomen apostòlic de l’Obra, filles i fills meus, i la vostra vocació són tan peculiars –i tan diversos del naixement i del desenvolupament d’una vocació religiosa–, que la totalitat dels socis de l’Opus Dei, ni abans ni després de trobar aquest camí de santedat en el món, havien pensat seriosament a lliurar-se a Déu en el sacerdoci o en l’estat religiós.

No traiem, per tant, a ningú del seu lloc, portant-lo a una vocació que no sigui la seva; no és possible que apartem ningú del camí que Déu li hagi traçat. Perquè quedi ben clar, us escriuré sempre que no volem ser com uns religiosos relaxats: perquè ni tenim relaxament, ni tenim vocació de religiosos.

Hem de continuar sent el que érem abans de venir a l’Opus Dei: gent del carrer, cadascú en el seu estat –solters, casats, vidus, sacerdots–, que no canvien d’estat per venir a l’Obra, encara que dediquin personalment la seva vida a servir les ànimes per Amor.