Convé que agraïm molt i sovint aquesta crida meravellosa que hem rebut de Déu, amb un agraïment real i profund, estretament unit a la humilitat, que ha de ser, en l’ànima de cadascú, la primera conseqüència d’aquesta llum comunicada per la misericòrdia infinita del Senyor: quid autem habes quod non accepisti?; què teniu que no hàgiu rebut?

Però no només això: si dixerimus quoniam peccatum non habemus, ipsi nos seducimus, et veritas in nobis non est; si afirmàvem que no tenim pecat, ens enganyaríem a nosaltres mateixos, i la veritat no estaria en nosaltres. En canvi, si som humils, si som veraços, les misèries pròpies de la debilitat humana i les dificultats que se’ns puguin presentar no seran mai un inconvenient perquè la llum i l’amor de Déu habitin en nosaltres. Només així obrarem com a fills fidels de la llum, objecte de la misericòrdia contínua de Déu i instruments eficaços de la seva voluntat.

Aquesta humilitat fomentarà en la nostra ànima, i irradiarà al nostre voltant, una gran confiança: tenim prop del Pare un defensor, Jesucrist, que és just. Ell és la víctima que expia els nostres pecats, i no tan sols els nostres, sinó els del món sencer.

Humilitat i confiança, fills meus, per dirigir la mirada cap al camí que Déu ens ha assenyalat, per comprendre’l rectament, per seguir-lo amb lleialtat. Una fidelitat així —rendida, entregada— ens donarà en tot moment la seguretat que veritablement hem trobat Jesucrist, que amb Ell estem complint la voluntat del Pare, que és veritable la nostra resposta filial a la vocació rebuda.

I sentim les paraules de Pau: que, per la fe, faci habitar el Crist en els vostres cors, i així, arrelats i fonamentats en l’amor, sigueu capaços de comprendre, amb tot el poble sant, l’amplada i la llargada, l’alçada i la profunditat d’aquest misteri: coneixerem, en totes les seves dimensions, el que és viure amb Crist.