No és el meu propòsit fer en aquesta carta una exposició detallada de les exigències principals de la nostra vocació. Tanmateix, com que m’he deixat portar per sant Joan per parlar-vos de la necessitat del sacrifici en el compliment de la voluntat del Pare, permeteu-me que us recordi ara la doctrina que el mateix apòstol donava als primers cristians, desitjosos també de conèixer les obligacions de la seva vocació cristiana.

És un ensenyament que té tota l’actualitat autèntica i perenne de l’Evangeli, fet —per gràcia especial de Déu— més patent als nostres ulls, en virtut de la llum que ens posa en l’ànima el nostre sentiment profund de la filiació divina: estimats, el manament que us escric no és nou, sinó antic: vosaltres el teniu des del principi. Aquest manament és la paraula que vau escoltar. Però, d’altra banda, el manament és nou, i es realitza tant en Jesucrist com en vosaltres, perquè la foscor es retira i ja resplendeix la llum veritable. El qui afirma que està en la llum, però odia el seu germà, encara està en la foscor. El qui estima el seu germà, està en la llum, i res no el fa ensopegar. El qui odia el seu germà, està en la foscor i camina en la foscor, i no sap on va, perquè la foscor li ha encegat els ulls.

Camí d’amor és el nostre, fills meus. D’amor a Déu, el nostre Pare; de caritat fraterna sincera, constant i delicada. Sempre i en tot heu de viure la caritat, perquè també contínuament la caritat del nostre Pare celestial és vessada als nostres cors. Units en la caritat de Déu, consummati in unum, vivint el mandatum novum del Senyor, serem llum i escalf de Déu entre els homes, i forts com una ciutat emmurallada: frater qui adiuvatur a fratre quasi civitas firma, el germà ajudat pel seu germà és com una ciutat fortificada.