La filiació divina

Sent la filiació divina —com us recordava abans— el fonament segur de la nostra vida espiritual, procureu meditar sovint aquestes paraules de sant Pau: tots els qui són guiats per l’Esperit de Déu són fills de Déu. Perquè vosaltres no heu rebut un esperit d’esclaus que us faci tornar a caure en el temor, sinó l’Esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar: «Abba, Pare!». Així l’Esperit mateix s’uneix al nostre esperit per donar testimoni que som fills de Déu. I si som fills, també som hereus: hereus de Déu i hereus amb Crist, ja que, sofrint amb ell, serem també glorificats amb ell.

Són paraules que resumeixen com ha de ser el nostre tracte amb Déu Pare, en unió amb el seu Fill i amb l’Esperit Santificador, de cara a l’herència divina que ens espera, si sabem ser fidels a la tasca apostòlica que en aquesta terra —per la nostra vocació— ens competeix.

Postula a me, et dabo tibi gentes haereditatem tuam, et possessionem tuam terminos terrae; demana-m’ho, i et daré els pobles per herència, posseiràs el món d’un cap a l’altre. Tenim, per això, el dret i el deure de portar la doctrina de Jesucrist a tots els ordres de la vida humana, ficant l’esperit del Senyor a tot arreu, divinitzant totes les tasques del món.

Tenim el dret i el deure d’apropar a Déu tot el que és criatura de Déu, obra de la seva Creació, sense violentar mai les exigències de l’ordre natural: perquè —diu sant Pau— tot és vostre: Pau, Apol·ló, Cefes, el món, la vida i la mort, el present i el futur. Tot és vostre, però vosaltres sou de Crist, i Crist és de Déu.