La nostra vida, per tant, és un compromís diví —que jo vull concretar en un simple contracte civil de treball: algun dia us ho explicaré—, que ens ajuda a viure, no els vots dels religiosos, sinó les virtuts cristianes, lliures de l’esclavatge del pecat i esdevinguts esclaus al servei de Déu, doneu el fruit d’una vida santa, que us portarà a la vida eterna.

El cristià, que se sap lliure, perd gustós la llibertat per amor a Jesucrist, per ser servidor dels seus germans els homes. Nosaltres estem convençuts que el nostre compromís d’amor amb Déu i de servei a la seva Església no és com una peça de roba, que es posa i es treu: perquè inclou tota la nostra vida, i la nostra voluntat —amb la gràcia del Senyor— és que la inclogui sempre. No hem d’aparèixer entre els homes com bestioles exòtiques, com un elefant blanc o una altra criatura rara, repugnant o meravellosa, que es porta dins d’una gàbia, despertant en les persones que la miren sentiments de curiositat, d’admiració o d’amargor.

Som iguals als nostres conciutadans; per això, hem de viure sempre al carrer, sortir al carrer o, almenys, sortir a la finestra. Tenim el deure de diluir-nos, de dissoldre’ns en la multitud com la sal de Crist en el condiment de la societat. Així, sense distinció de cap classe —perquè el nostre esperit peculiar no ho permet—, idèntics també en els afanys nobles del món als nostres parents, als nostres amics, als nostres col·legues, farem veure a la gent que no pot viure només de les coses transitòries, perquè d’aquesta manera no serà feliç: li farem aixecar el cor i la ment al cel, i sentirà el goig de saber que la criatura humana no és una bèstia.

Llum i foc encès hem de ser —aquell foc que sempre cremarà a l’altar— per portar, segons les circumstàncies, els homes a Déu, responent a la crida de Jesucrist: venite ad me omnes,veniu tots a mi; o per portar Déu als homes, quan s’escolta el Senyor que diu: ecce sto ad ostium et pulso, mira, que soc a la teva porta i truco.

Però no ha d’oblidar el cristià veritablement gelós que s’ha de conservar enmig d’aquestes dues actituds, amb serenitat i amb equilibri, perquè si el Senyor diu: ecce venio cito et merces mea mecum est, vet aquí que vinc després, portant amb mi el premi, per recompensar cadascú segons les seves obres; també diu per sant Mateu que les ànimes li han de fer força.

En tenim prou amb recordar un passatge meravellós, després de la Resurrecció: el Senyor s’uneix en el camí a aquells deixebles que estan tristos i titubejants en la fe i, quan els ha obert el sentit de les Escriptures, arribats a Emmaús, fa com que se’n va. Cleofàs i el seu company, amb una manera de dir que té un no sé què ple de tendresa divina i humana, li preguen: mane nobiscum, quoniam advesperascit, et inclinata est iam dies; queda’t amb nosaltres, que es fa tard i el dia ja ha començat a declinar.