El treball, realitat de la vida secular i mitjà de santedat

D’aquesta manera, el treball és per a nosaltres, no només el mitjà natural de subvenir a les necessitats econòmiques i de mantenir-nos en comunitat de vida lògica i senzilla amb els altres homes, sinó que és també —i sobretot— el mitjà específic de santificació personal que el nostre Pare Déu ens ha assenyalat, i el gran instrument apostòlic santificador, que Déu ha posat a les nostres mans, per aconseguir que en tota la creació resplendeixi l’ordre volgut per Ell.

El treball, que ha d’acompanyar la vida de l’home sobre la terra, és per a nosaltres alhora —i en grau màxim, perquè a les exigències naturals se n’uneixen d’altres clarament d’ordre sobrenatural— el punt de trobada de la nostra voluntat amb la voluntat salvadora del nostre Pare celestial.

Us dic una vegada més, fills meus: el Senyor ens ha cridat perquè, quedant-se cadascú en el seu estat de vida i en l’exercici de la seva professió o ofici, ens santifiquem tots en el treball, santifiquem el treball i santifiquem amb el treball. És així com aquest treball humà que fem pot, amb sobrada raó, considerar-se opus Dei, operatio Dei, treball de Déu.

El Senyor dona al treball de la intel·ligència i de les mans de l’home, al treball dels seus fills, un valor immens. Actuant així, de cara a Déu, per raons d’amor i de servei, amb ànima sacerdotal, tota l’acció de l’home cobra un sentit sobrenatural genuí que manté unida la nostra vida a la font de totes les gràcies.

No es tracta —fixeu-vos bé com de lluny està tot això de l’anomenat esperit clerical— de temporalitzar la missió sobrenatural de Crist i de la seva Església: es tracta de tot el contrari, de sobrenaturalitzar l’acció temporal de l’home. Perquè estem plenament convençuts que tot treball humà legítim, per humil, petit i insignificant que sembli, pot tenir sempre un sentit transcendent: una raó d’amor, quelcom que parli de Déu i que porti a Déu.