Permet el Senyor que moltes vegades darrere de les obres de Déu hi vagi la incomprensió, i fins i tot la difamació i les persecucions, com darrere de la llum ve la foscor. Les promouen sovint gent bona amb molta ceguesa, que no volen saber res més que no sigui la seva rutina, la seva comoditat o el seu egoisme, que en la seva vida fugen de tota complicació.

I així, fins i tot en l’ambient eclesiàstic, entre tantes persones santes o —almenys— complidores del deure, se’n troben moltes d’altres sense zel, que són buròcrates de l’Església de Déu i fan l’efecte que no els importen les ànimes. Uns i altres no entenen els termes espirituals: quan se’ls parla, els semblen buits, no han intentat viure’ls.

Alguna vegada he pensat que, per poca que sigui la preparació que tinguin, s’havien d’adonar del deure greu que els ha d’apressar a demanar informacions, a escoltar a qui s’acusa, a estudiar-ne la doctrina: la doctrina que l’acusat proposa, i els fruits que dona.

Callo i callaré, mentre pugui callar: però sento clarament que la defensa de l’esperit de l’Obra és la defensa de la nostra amistat amb Déu, que ens diu: ergo iam nos estis hospites et advenae, sed estis cives sanctorum et domestici Dei; ja no sou estrangers o forasters, sinó ciutadans del poble sant i membres de la família de Déu.